Notes d’un paio assegut a casa
Els projectes sitio*TAXI i canal*GITANO (www.zexe.net) endegats per Antoni Abad, són un model excel·lent per a reconsiderar un munt de qüestions relatives a la utilització d’Internet en la producció cultural, a les noves exigències d’un rol públic per a l’art contemporani i, fins i tot, a les fissures inevitables que planen sobre aquesta mena de projectes. sitio*TAXI i canal*GITANO són dues propostes articulades sobre la mateixa base: facilitar un accés a la tecnologia que permeti a uns col·lectius determinats ser els autogestors del seu propi discurs. En el primer cas, a disset taxistes de Ciutat de Mèxic se’ls faciliten mòbils per a transmetre a una web les seves peripècies per la megalòpolis. El resultat, d’alguna forma, deriva en una peculiar roadmovie bastida a partir de les aventures i desventures d’aquest col·lectiu itinerant. Al seu torn, a canal*GITANO, és la comunitat gitana de Lleida –o de Lleó en el seu desenvolupament pel MUSAC– qui, gràcies al mateix mecanisme, vertebra els continguts que s’acumulen en diferents canals d’una web site, construint així una espècie de retrat col·lectiu que dóna visibilitat a un grup menystingut o considerat sempre dessota sospita.
Sense necessitat de descriure tots els detalls de cadascun dels projectes, sí que hi ha una sèrie de coses que ens sembla imprescindible emfatitzar. En primer lloc, ambdues propostes, abans que no pas un projecte artístic, són uns tallers. La idea és prou important atès que ens condueix directament cap a una segona consideració de pes: la concepció del projecte com una producció de serveis. En efecte, tant als taxistes pantera de D.F. com als gitanos, el primer que se’ls ofereix és una instrucció en l’ús d’uns estris i una tecnologia, als quals no tenen habitualment accés, per tal que s’hi familiaritzin. El taller té així una primera dimensió purament tècnica que ja és molt eficaç per la novetat que representa canalitzar l’accés a aquests instruments per a uns usuaris que majoritàriament hi són del tot aliens. Però aquest aprenentatge tècnic immediatament s’ha d’enfocar vers una finalitat, malgrat que es formuli d’una forma més o menys difusa. Aquesta fase és allà on la simple destresa en l’ús de mòbils d’alta prestació s’ha de convertir en la capacitat de generar una narrativa o uns propòsits concrets, malgrat que siguin tan liminars com ara la voluntat de dissenyar de forma autogestionada la seva possible representació. És en aquest punt que proposàvem la idea d’un art devingut mecanisme per a la producció de serveis: construir dispositius, plataformes o instruments que permetin als seus usuaris desenvolupar un valor d’ús adequat i eficaç per a les seves necessitats, desitjos i imaginaris. En el marc d’aquestes observacions, fins i tot és factible d’interpretar aquests projectes com la mena d’art públic possible: aquell que no imposta res en el lloc de tothom, però que tampoc es limita a exercir una visió crítica des de la tribuna invulnerable de l’art, sinó que, al contrari, s’insereix en unes escletxes i unes demandes ja existents en el cos social, de forma que n’estimula l’acció i potencia les expectatives d’arribar a port. Malgrat tot, també és a partir d’aquest punt que es poden començar a problematitzar aquests tipus de propostes.
La primera tensió és obvia, però no per això prescindible. Ens referim a la significació que s’encasta al projecte a resultes d’estar emparat dessota la cobertura de la institució artística. En aquest afer hi ha dos possibles debats. El primer –no gaire fructífer al nostre parer– és el que proposa la disjuntiva entre un art infiltrat que, en aquesta ocupació d’un territori reglat i reconegut, en treu profit per a incidir sobre una realitat viva que es desenvolupa més enllà del museu i, en oposició, la defensa d’una acció d’ex-filtració; és a dir, d’una acció absolutament aliena al context institucional com a única possibilitat de construir quelcom que no sigui neutralitzat immediatament pel sistema. La disjuntiva és interessant, però al final esdevé retòrica. Actuar des de dins o absolutament al marge del museu no predetermina l’eficàcia del projecte tant com la seva possible naturalesa temporal. Per dir-ho en les claus que permeten la teorització d’Internet com un espai social i col·lectiu, el problema es pot traduir en la sospita que la idea de l’art acabi per esdevenir un filtre, una mena de protocol més d’entre els molts que es multipliquen per a domar i gestionar el que s’esdevé a la xarxa.(1) Davant d’aquest mecanisme de defensa, encara en l’àmbit de la tematització d’Internet, s’ha formulat la noció de TAZ (zones temporalment autònomes) per a designar la possibilitat de desenvolupar una vertadera interacció entre tecnologia i sociabilitat abans no deriva en un mecanisme de simple producció de mercaderia, ja sigui com a obra d’art o com a simple informació amb valor de canvi. En la perspectiva d’aquest segon debat cal situar el problema. Ras i curt: mentre el valor d’ús preval en la utilització de la xarxa, el veïnatge amb el món de l’art pot ser perfectament profitós; però cal ser conscient que la mateixa noció d’ús implica una caducitat –almenys la que es dicta des del propòsit amb què s’utilitza l’instrument– rere la qual el projecte esdevé producte. Igual que la transmissió en directe és un valor afegit al projecte en la mesura que aquest s’escapa del control de l’artista i del museu, també és cert que l’estetització del mateix projecte el convertiria en una realitat diferida i, en conseqüència, un altre cop desapareguda i absent.
Una altra qüestió aparentment anecdòtica però que també és pertinent és el problema de la construcció de comunitat. Tant a sitio*TAXI com a canal*GITANO és evident que hi ha la voluntat d’afavorir que els col·lectius respectius gestionin a la carta la seva presentació com a grup més enllà dels prejudicis socials establerts; els taxistes enforteixen la seva personalitat gremial i els gitanos, encara d’una forma més accentuada, construeixen i usen els canals prioritàriament per a significar-se com a comunitat peculiar. Aquesta operació naturalment és lloable en la mesura que afecta comunitats sotmeses a uns estereotips que cal esquerdar; però també és cert que això pot pervertir-se paradoxalment atès que la construcció d’una identitat col·lectiva sempre és el primer pas per a facilitar-ne el control, localitzant-la i, sobretot, reconeixent les seves expectatives per satisfer-les només des de la demagògia política. En aquest punt paga la pena recordar el desconcert que inicialment va provocar en l’interior de les estructures convencionals del poder la possibilitat que a la xarxa apareguessin persones que s’expressessin d’una forma exclusivament subjectiva: «abans teníem electors i manifestants [...] als primers sabíem que calia satisfer-los i als altres enviar-los els antidisturbis, [..] però ara apareix una nova classe de ciutadans: la gent que vol expressar-se, les persones, i no sabem com actuar amb elles».(2)
sitio*TAXI i canal*GITANO, més enllà que s’ubiquin en el context de l’anomenat art en xarxa, és evident que acompleixen amb eficàcia els paràmetres amb què ha estat definida una possible estètica de la xarxa (l’horitzontalitat en la construcció de significats, la possibilitat de multiplicar creuaments de subjectes i d’informació, la substitució de la il·lusió d’estabilitat per la mutació constant del producte...), però això també col·loca els projectes en la mateixa situació de vulnerabilitat de tot el que circula per la mateixa xarxa. En aproximar-se a uns grups marginals per tal d’oferir la possibilitat que construeixin el seu propi discurs, de retruc, aquesta mateixa narrativa que en primera instància ha estat autogestionada, de forma accelerada adquireix també el valor de signe susceptible de disseminar-se en les autopistes de la informació, la qual cosa més que garantir un accés plural pot també desdibuixar la lògica inicial del projecte. A la xarxa, s’hi pot ésser sense tenir gaire;(3) però aquesta presència d’altres la poden reconvertir en un guany.
Martí Peran
canal*GITANO, publicació Centre d'Art La Panera, maig 2005
(1) Aquesta previsió de la imminent proliferació de protocols a Internet és el que planteja Lawrence LESSIG a Code and other Laws of Cyberspace. Nova York: Bassic Books, 1999.
(2) Carta a Joel de Rosnay, reproduïda a J. DE ROSNAY, «Un cambio de era». DA: La post-televisión. Barcelona: Icaria, 2002, pàg.30.
(3) Ho manllevem de J. Lebrero Stals. «Sobre lo público, la red y el arte». A: Tecnologia y disidencia cultural. Arteleku, 1996, pàg. 16.
canal*GITANO
Textos de Martí Peran, Jordi Garreta, Antoni Jové i Maria López Fontanals
Publicació Centre d'Art La Panera, Lleida 2005
Català-Español
pdf download