canal*SOCIAL
A Lleida els gitanos han tingut una llarga i intensa presència social, cultural i mediàtica que els ha convertit en protagonistes voluntaris o involuntaris en força ocasions. Sigui pel paper dels seus representants (per exemple associacions, tíos...), interlocutors que cal tenir en compte en el moment de fer determinades actuacions allà on resideixen, o per la revifalla en els darrers mesos del garrotín, per posar un exemple, han estat d’interès general i objecte d'estudi per part d'investigadors, com nosaltres, pel fet de ser persones «diferents» i que es creu que no s'acaben d'integrar en el conjunt de la societat. En aquest context les distàncies, més que les proximitats, existents entre gitanos i paios —per utilitzar el nom que generalment acostuma a identificar a qui no ho és—, que s'han posat de manifest en massa ocasions, converteixen el projecte d'Antoni Abad en engrescador: joves gitanos expressant-se lliurement, sense mediacions d'un periodista, un investigador...
Els joves gitanos de Lleida, finalment una mostra no del tot representativa del conjunt, podien expressar a través d'Internet què pensaven, què els motivava, quina era la seva vida quotidiana... i fins i tot quines eren les seves reivindacions en una societat que creiem que no sempre els entén. Però no els entén pel fet de ser joves, pel fet de ser gitanos o per ambdues coses? Aquest era el repte: comprendre i acceptar les diferents formes d'expressió partint d'una idea prèvia que tots teníem i que era que havien d'aprofitar aquesta oportunitat per queixar-se, dir el que en altres llocs no se'ls deixava dir, trencar estereotips, reivindicar i defensar la seva diferència cultural i identitària... de fet, massa coses? Si sortia bé, com volíem, quina immensa font d'informació (informació emesa lliurement, amb poca participació d'un investigador social) per a poder analitzar!
El primer que vam fer fou entrevistar els candidats a formar part de l'experiment per a saber més d'ells. Què entenien per ser gitano? «Ser gitano es muy bonito, un orgullo, una honra. Si no fuera gitano.. me gustaría serlo. Es un capricho». Una identitat molt present que es converteix en el contrari, almenys força d'ells ho creuen així, de ser paio. Per altra banda, quina és la situació del poble gitano? Com ho veien? Tot i les diferents percepcions, és força acceptada la idea que han anat adquirint una posició, una posició que de vegades els suposa ser víctimes del rebuig i/o la discriminació però que en el fons creuen que els convé, en la qual es troben a gust... tot i que en ocasions això els ha comportat haver de renunciar a part de la seva cultura i identitat, en síntesi, a part de la seva diferència, o sentir-se menyspreats pels no-gitanos. L'educació, un altre tema que acostuma a aparèixer, és valorada, però entesa com a escolarització no creuen que sigui per a ells («Estoy estudiando el trabajar en un gran trabajo y trabajo en estudiar un gran pensamiento»). Creuen que ha de ser la següent generació la que ho faci, però l'escassa convicció amb què ho diuen adverteix que no són massa sincers i que serà ben difícil que triïn aquest camí per als seus fills i filles.
Les expectatives de futur ajuden a definir molt més i a començar a preveure què podia esdevenir aquella pàgina web una vegada finalitzada («si és que algun dia s'atura l'arribada de nous missatges», dèiem en aquell moment). Quant a la situació laboral, es detecta la importància que el mercat per als nostres interlocutors, però també que són conscients que estan abocats al canvi. El mercat, malgrat l'obertura de nous mercats municipals, sembla que té un límit i cal pensar en noves ocupacions tan rendibles com aquesta. Tot i això, el mercat continua sent el referent per a molts d'ells, la seva vida (principalment matinal), el seu constant referent en els comentaris. La vida a la tarda és una altra i, evidentment, diferent si es tracta de nois o de noies. Una part important d'ells, la majoria dels emissors, han convertit un bar en centre de trobada i d'oci on passen bona part del seu temps (només cal veure el nombre de fotografies i comentaris que s’hi ha dedicat). De fet, el mercat i el Nenet (aquest és el nom del local) s'han convertit en espais freqüentats per l'Antoni Abad, que volia «integrar-se», com també ho ha estat una església evangèlica, entre altres espais. No volem oblidar que en les expectatives el matrimoni també apareix amb força, el matrimoni amb una gitana o un gitano, que és el que cal fer, així com tenir descendència. Ambdues coses, que van lligades, són una part important del seu projecte de vida. Aquest és el destí de tots i totes que, si es fa com cal, omplirà de goig la família, que s'expressarà en la boda (imatges que han captat i que orgullosament mostren).
En darrer lloc, vam voler conèixer les expectatives que tenia cadascun per participar en el canal*Gitano. Podríem resumir-les en l’oportunitat que se'ls donava de millorar la imatge que té la societat dels gitanos i, per altra banda, l'aprofitament més personal que aniria des d'aprendre noves tecnologies i obtenir un telèfon mòbil i unes hores de xerrera telefònica gratuïta —que amb el temps hem vist que era una qüestió molt determinant i que en ocasions ha suposat diferències entre els que tenien telèfon i els que esperaven obtenir-ne (el nombre era limitat i els candidats molts)— fins a donar-se a conèixer. Respecte a aquesta darrera qüestió, cap no esperava tenir tanta repercussió mediàtica en tan poc temps. De fet, a més d'un li va pujar la popularitat al cap i va descobrir a darrera hora que aquesta té el seu preu i que no permet en determinades ocasions mantenir l'anonimat que un desitjaria (però també és cert que és qüestió de temps que això s'esvaeixi). Possiblement aquest fet no va fer més que entorpir –a banda de les discussions sobre què es podia emetre i què no, ja que no era apropiat donar-ho a conèixer– el lliure desenvolupament de l'expressió i s'ha de llegir la informació que hi ha penjada amb el filtre de qui eren els emissors (no tots amb un vida que podríem definir com dura i difícil) i de les pors existents a donar-se a conèixer del tot i que no vam aconseguir vèncer. Tot i això, pensant que es va demanar a un grup de persones que s'han caracteritzat molt sovint per l’actitud contrària a mostrar la seva «intimitat», el resultat es pot considerar un èxit malgrat que l'equip i l'artista en ocasions hem parlat sobre què es mostra i què no es vol ensenyar.
Aquestes reflexions darreres ens duen a parlar, novament, del gènere. Havent de ser sintètics, hem observat com les noies tenen molt més a dir. Tot i que poques, des de les trobades (per separat nois i noies, ja que no va ser possible un grup mixt) fins al que han emès posen de manifest que tenen moltes més coses per expressar que els nois, que, dit per ells mateixos, «no sabemos qué decir más. Nuestra vida es del mercado a comer y al Nenet... y eso es lo que hacemos, no hay mucho más». El fet que el rol de la dona gitana comporti moltes més exigències fa que també tingui o almenys mostri més necessitat d'expressar-se, que formuli més peticions de canvi... tot i que no sempre públicament. No deixa de ser il·lustratiu que en alguns moments confessessin autocensurar-se i que s'hagués de tancar el Foro pels comentaris que apareixien respecte a alguna o algunes i que podien tenir un impacte personal per a elles. Tot plegat, més moltes altres coses que hem observat, gravat..., ens ha dibuixat una major necessitat i riquesa d'expressió entre elles que entre ells, molt més preocupats per l'objecte físic (el mòbil) que per l’oportunitat que ens pensàvem que els donàvem.
Cadascun ha donat resposta als seus interessos i al que volia i podia presentar públicament, ja que es van adonar que això era molt públic, de si mateixos i de la resta de gitanos de Lleida i, per tant, els fets de ser jove, ser noi o noia, tenir una situació sociolaboral o una altra, ser gitano... han condicionat i han anat definint les diferents representacions. Imatges que els defineixen que no sempre es corresponen amb el que haurien volgut dir, com hem pogut comprovar en les trobades setmanals. És evident que el context i el que se n'espera condiciona i que algunes coses no es poden dir, però també és cert que el que preteníem era que s'expressessin lliurement, i el fet que no responguessin del tot al que esperàvem és, fins i tot, millor que haver-ho fet. A la web es pot descobrir la imatge que han volgut donar d'ells mateixos uns joves gitanos lleidatans amb interessos, amb inquietuds, amb expectatives... que poden ser les d'altres joves o no, però que possiblement d'una altra manera no hauríem pogut conèixer mai.
Jordi Garreta Bochaca, Alba Cazorla, Mireia Garra, Glòria Noè
canal*GITANO, publicació Centre d'Art La Panera, maig 2005
canal*GITANO
Textos de Martí Peran, Jordi Garreta, Antoni Jové i Maria López Fontanals
Publicació Centre d'Art La Panera, Lleida 2005
Català-Español
pdf download